Després d'uns inicis autodidactes i influenciats pel postromanticisme - Simfonia núm.1 (1942), Simfonia núm.2 (1946) -, la formació rebuda de Ricard Lamote de Grignon i de Cristòfor Taltabull va encaminar Cercós cap a un cert neoclassicisme - Sonata en Si menor (1952), Simfonia núm.3 (1954) . Posteriorment, gràcies a la coneixença amb Scherchen, Xenakis i Nono, i al seu innat afany investigador i especulador va desenvolupar l'estètica que més l'ha caracteritzat on, des d'un gran respecte per la tradició i una concepció molt personal de la modernitat, abordarà propostes clarament experimentals - Sigma 24 (1960) - i aplicacions molt particulars del serialisme - Octet (1968-69), Glosses per a violoncel i piano (1972), Simfonia de cambra (1974). A partir dels anys 80, quan més aprofundeix en la recerca teòrica d'especulació serial, paradoxalment, Cercós inicia un gir estètic de tall gairebé neoromàntic...
Dieser Download kann aus rechtlichen Gründen nur mit Rechnungsadresse in A, B, BG, CY, CZ, D, DK, EW, E, FIN, F, GR, H, IRL, I, LT, L, LR, M, NL, PL, P, R, S, SLO, SK ausgeliefert werden.